Sobre l'autor
Granollers, 1962. Pedagog. Escriptor humanista. Professor de Comunicació. Consultor. Melòman. Amant de la natura, especialment de les muntanyes, dels arbres i dels gossos.
Autobiografia
Xavier Guillamet
Soc un baby boomer del 62, època del Seat 600 i la televisió en blanc i negre. Temps de dictadura i llibertats reprimides. Fill de família treballadora i de barri humil. Un accident marca la meva infantesa: amb un any i mig prenc sosa càustica que em crema part de l’aparell digestiu. Els hospitals són la meva llar i els metges i les infermeres la meva família. Els llibres, el passatemps de llit preferit. Sobrevisc gràcies a les contínues cures de la meva mare, l’Emília, a qui li dec la vida vàries vegades.
Un guariment sobtat en una peregrinació a Lourdes, als onze anys, em deslliura del patiment. Jugo al futbol, a polis i a lladres o a llençar-nos pedrades. El carrer és també la meva escola, a part dels ‘escolapis’. Ja curat, passo per una difícil adolescència. Res del que prenc ni res del que faig m’ajuda a omplir les solituds, ni tampoc a superar les pors. Soc un jove perdut, fora de ruta i sense horitzó. La fredor entra per la porta del meu cor i la fe marxa, espantada, per la finestra petita del darrera. De vegades em dic: “No ho repetiria”. Però ja està fet. Ara en trec profit per comprendre, i ajudar si em deixen, els que passen per aquestes situacions, que no són pocs. Surto ferit de la infantesa, però no per la malaltia, sinó pel desamor.
Adult, convisc en un matrimoni fracassat, amb el conseqüent divorci i la posterior nul·litat. La conversió viscuda als trenta nou anys produeix efectes contundents. Deixo la carrera professional d’èxit perquè no vull ni meetings ni més avions. Passo de portar un bon cotxe a un d’atrotinat, canvio la corbata per una camisa de quadres i deixo de pensar en els diners per fer-ho en l’amor. Ja separat, faig de pare del meu fill, en Gerard, i em preocupo per la meva família. Per primer cop començo a tenir amics de veritat. Així, fins que em caso amb la Clara, que junt amb la meva mare i les meves dues germanes són les quatre dones que han marcat, per bé, la meva vida. Amb ella, arriben tres fills més que m’ensenyen la difícil lliçó de ser pare. Em fan avi d’un net i de dues netes meravelloses. Amb la fe retrobada, per fi, desapareix la buidor. Em sento estimat, tinc a qui estimar.
He viscut, doncs, dues vides: una de fosca, sense camí ni destinació; una altra plena de vigor, de llum, de propòsit i d’horitzó. La diferència entre les dues maneres de viure? Només una: la fe. El fruit? L’amor. El secret? Els ensenyaments de Jesús. Els obstacles, abans, eren motiu de frustració; ara ho són de superació! Avui soc un home alliberat de tantes pors i amb forces per lluitar contra les que encara em frenen.
Als 50’s estudio la carrera de pedagogia. Les guerres i la paraula són els dos catalitzadors de canvi social més potents que existeixen. Però les meves armes són un retolador i una pissarra, no les bales de canó. A aquestes alçades de la vida només tinc un objectiu: ser una bona persona capaç d’estimar sense jutjar. Si, finalment, ho assoleixo, el món serà un lloc una mica millor. D’una manera o altra, directa o indirectament, de tot això parlen els llibres que escric. Soc un convençut de què el món només es pot salvar d’aquest futur incert gràcies a l’ètica. La ciència la necessitem, però amb tots els seus esforços i inversions és incapaç de curar la cobdícia humana; la política tampoc no pot. No hi ha cap pastilla, ni cap llei democràtica, que puguin frenar-la. Tampoc no n’hi ha cap per arreglar el present ‘tot s’hi val’. Només amb l’educació ètica i amb l’obertura de la consciència espiritual de cada home i de cada dona de bona voluntat podrem canviar aquest sense rumb actual.
